Aquest és el darrer post de la cadena titulada “Quina relació de parella tinc?”. En aquest darrer post parlarem de la dominància, la submissió i la dependència.
Seguint la classificació que hem fet servir en els anteriors posts, en aquest tipus de relacions un membre de la parella té espai propi i l’altre no. Hi ha una clara desigualtat entre els dos membres de la parella. Un dels dos conserva les seves aficions, les seves amistats, etc. mentre que l’altre membre de la parella cedeix el seu espai personal i es submergeix en l’espai que l’altre li permet entrar. Aquest segon membre està totalment immers en el món del primer i, en conseqüència, sotmès perquè sempre juga amb inferioritat de condicions.
En aquest tipus de relacions, el membre sotmès acostuma a ser la dona i el dominant l’home.
Durant la cadena de posts he parlat en termes neutres sobre els membres de la parella, sense referir-me al seu gènere (dona o home). Cal destar que en aquest tipus de relacions, la majoria de membres que cedeixn el seu espai i s’acomoden al de l’altre acostumen a ser les dones, mentre que qui disposa de l’espai propi acostuma a ser l’home. Aquest fet pot ser conseqüència de la societat patriarcal en què vivim i els rols que els mitjans de comunicació, entre altres, contribueixen a difondre amb homes forts, durs, líders… i dones sensibles, cuidadores, dependents…
El membre sotmès està immers al món de l’altre i sempre juga en inferioritat de condicions
Avantatges:
- El membre dominant pot continuar gaudint d’un espai propi. Tot i així, els dos membres de la parella acaben sent dependents de l’altre, amb la qual cosa cap dels dos en surt beneficiat d’aquest tipus de relació.
Inconvenients:
- Els membres no poden aportar gaire experiències noves a la parella.
- Es crea una relació de dependència mútua: no només el submís depen del dominant, sinó també a l’inversa.
- Es consolida una desigualtat entre els membres que no és sana ni funcional.
- Trencar amb aquest tipus de relacions és molt complicat donat que els dos membres hauran de (re)construir les seves vides de manera autònoma sense dinàmiques relacionals de dependència.
- Poden donar-se situacions de violència, ja sigui física, psicològica, econòmica, etc.
Aquest tema és molt controvertit i és complicat parlar-ne en un únic post. És important destacar, precisament, que la relació de dependència és mútua: els dos membres depenen l’un de l’altre. Evidentment el membre sotmès ho tindrà més difícil per continuar endavant sense l’altre, donat que ha deixat de banda les seves aficions, amistats, etc. Aquests aspectes formaven part de la seva identitat que durant la relació de parella s’ha anat difuminant.
Es crea una relació de dependència mútua: no només el submís depèn del dominant, sinó també a l’inversa
Aquest tipus de relació és la llavor de la violència masclista que tant ens preocupa. L’educació que hem rebut així com les experiències viscudes poden ser ingredients que afavoreixin que la violència apareixi.
Aquest tipus de relació afavoreix que la violència masclista apareixi i pugui tenir algun tipus de manifestació.
Per acabar, és important apuntar que les relacions humanes estan vives: no són rígides i estàtiques. Així doncs, en un moment podem tenir més espai propi, en un altre més espai compartit, etc. Tot són cicles que depenen del nostre moment personal, del moment personal de l’altre i, alhora, de la confluència entre els dos ritmes. Qualsevol tipus de relació té avantatges i inconvenients però el més important és poder identificar en quin punt de la relació s’està i si aquest ens satisfà o no.
Per iniciar una teràpia de parella pots trucar al 644 48 48 89 o enviar un e-mail a psicologiaroca@copc.cat
Espero que aquesta cadena de posts hagi estat del teu interès!
Roca Balagué
Psicòleg col·legiat 16563
Consulta de Psicologia a Barcelona
